Conduïnt per Madison
No m'ho podia creure quan en Bruce Weiner, anfitrió de la Trobada Nacional Americana d'enguany, em demanà de conduir el cotxe que liderés la comitiva per les dues voltes al voltant de Madison, GA. El cotxe escollit per a l'ocasió fou el PTV vermell i blanc de 1959. Construït a Manresa, a prop de Barcelona, el bonic petit PTV (dit així a propòsit dels amos de la Companyia Perramón, Tachó i Vila) fou el segon microcotxe més venut a Espanya, al costat del Biscuter.
Durant el ràpid tour de familiarització amb el cotxe, en Bruce em parlà sobre el canvi de marxes, ubicat en el tablier. 3 marxes més marxa enrera, en una simple forma d'H, la primera endevant i amunt, la segona tibant el canvi cap al conductor i avall, la tercera és just a sobre de la segona. La marxa enrera està situada sobre el botó de l'estarter, similar als dels primers cotxes. L'únic cilindre, de 250 cc, cobrà vida de seguida amb la familiar melodia dels dos temps "ring-ding-ding ring ding". Em sentia a gust amb ell, ja que em recordava el KR200's (messerschmitt) i el Goggomobil.
El meu copilot era en Shannon, el fotògraf encarrregat de documentar la Trobada. Ja erem fora, tombant a la dreta del Museu, amb la policia mostrant-nos el camí. El PTV accelerava bé, i ràpidament dominava el mecanisme dle canvi de marxes. El temps era perfecte, i de seguida vam estar envoltats pel verd paisatge de Madison, les tortuoses carreteres que rodegen el camp de Georgia.
Arreu, la gent feia senyals a la caravana amb les seves cares somrients. Estic segur que ja havien vist alguns d'aquests cotxes abans: en Bruce segurament els condueix pels voltants sovint.
Jo estava constantment mirant al retrovisor, per fer un cop d'ull a tots els cotxes i escuters darrere meu. Era una vista meravellosa, veient una milla de llargada plena d'Isettes, Fiats, Goggomobils, Messerschmitts, Vespa 400s, Citroëns, BMW 600s, a més del mar de escuters Vespa que ens acompanyà durant la setmana. Estic segur que aquestes Vespes podem perfectament mantenir la seva velocitat dins del tràfic, tot i els seus motors de petit calibre.
Durant aquesta primera sortida vaig intentar de mantenir una velocitat entre 35 i 40 milles per hora, però a vegades el terreny posava dificultats per al PTV. Vaig haver de reduir força vegades quan ens acostàvem a petites pujades. Encara no havia assimilat la manera de fer del cotxe. La direcció anava molt bé, amb bona sensació i molt previsible. Durant aquesta tarda de divendres l'atenció al detall era aparent arreu, ja que la policia tallà totes les interseccions, donant pas al ramat de micocrotxes. El nostre destí per al dia era el centre de Madison, on una àrea especial i acordonada ens era reservada. Intenteu imaginar-vos això: una preciosa petita ciutat, atmòsfera tranquila, lents vianants voltant per les netes avingudes plenes de botigues de roba passada de moda, de cop essent envaïts per aquests vehicles que escupen fum blau d'estranyes formes, amb les seves mides minúscules. Fou fantàstic, un èxit immediat!
La gent vingué a la nostra zona de pàrquing, que ràpidament estigué plena d'oriünds, fascinats amb la varietat de colors dels vehicles presents. Molts feien preguntes, i alguns fins i tot explicaven històries de quan aquests cotxes eren formes de transport comunes. Fou un gran moment per a fer fotos. Molts conductors i motoristes aprofitaren l'oportunitat per fer un volt per la ciutat, parant per dinar en algun dels restaurants locals. El lloc estava ple d'activitat pels microcotxes.
Cap a les 4:30 PM fou hora de tornar a la base. Vam creuar Madison fent un petit camí fins als afores del Museu. Fou una tarda molt divertida.
El dissabte, la volta fou totalment diferent. Després de revisar els nostres cotxes, assegurant que hi havia suficient benzina en els dipòsits, vam tombar a la dreta del Museu direcció a la ciutat. Després vam dirigir-nos a les carreteres del Comptat de Morgan, a Georgia.
Altre cop, en Shannon era el meu copilot, constanment prenent fotografies de la caravan. Els cotxes de policia ens escoltaven altre cop. Aquest cop intentava anar una mica més ràpid. El cotxe semblava respondre bé. A les pujades, intentava apujar les revolucions, però el cotxe de policia que tenia devant m'estava fent anar massa a poc a poc de manera que vaig haver de reduir altre cop. Tot i això, el cotxe fou capaç de mantenir una mitjana de 40 MPH.
La suspensió del PTV mantenia el cotxe perfectament sobre l'asfalt, molt sòlida i segura a les corbes. El motor mai sonà dèbil o sense força. És un clar exemple de motor de l'Espanya de la postguerra. Em va agradar realment la sensació quan passàvem les granges de cavalls amb els seus prats verds. És un gran territori per a conduir microcotxes. Poc tràfic, temps meravellós, carreteres suaus, i gent simpàtica arreu.
Fou un viatge llarg, però estic segur que tothom tingué una experiència inolvidable. Jo, que normalment condueixo els microcotxes principalment a la ciutat, moltes vegades en mig d'un tràfic immens, amb semàfors, i autobusos i camions al costat, fou tant bonic com podia ser.
Quan retornàvem cap als afores del Museu, vaig veure les cares somrients dels conductors que estaven seguint el PTV.
M'agradaria felicitar els organitzadors d'aquest exitós encontre. Serà recordat com uns dels millors mai fets.
George Blau. Publicat a la revista Minutia
Si vols veure fotos d'aquesta trobada clica